ANTONI PINYOL

Després de guanyar el 25è Premi Telax, el jove artista Miguel Núñez presenta una exposició individual a la Galeria Antoni Pinyol, on ens mostra el seu replantejament de la pintura figurativa a través d’una tècnica hiperrealista.

Vanessa Pey (Tarragona, 1973) després d’aconseguir un accèssit al 25è Premi Telax, exposa la seva obra a la galeria Antoni Pinyol, del 21 d’octubre al 20 de novembre.
Vanessa Pey és una artista que experimenta amb la fotografia combinant procediments tant analògics com digitals amb els que aconsegueix una obra expressionista i profundament sensible i poètica, on subtils símbols s’entreveuen en un ambient difós alhora que màgic.
L’artista ha exposat individualment arreu Catalunya des de 1998, i ha mostrat la seva obra en exposicions col·lectives en països com França, Holanda, Canadà, Portugal o Alemanya.

La Galeria Antoni Pinyol compleix 25 anys, des del seu inici ha celebrat anualment el premi d’art contemporani Telax, i ara els 25 premis que s’han anat concedint en la història de la galeria es mostraran conjuntament en una exposició especial per a l’ocasió.
Des del 1993, en que Jordi Abelló en va ser el primer guanyador, han passat  artistes de molt diverses tendències i disciplines, i hem pogut veure com l’art ha anat evolucionant durant aquests anys. En l’exposició trobarem sobretot pintors, com Ramón Vilella, Enrique Madorrán, Lluís Barba, José Carlos Balanza, Enric Giralt, Salvador Ruiz, Miren González, Meritxell Ribé, Ismael Iglesias, Paloma Belenguer, Ion Etxeberria, Àlex Pascual, Laia Bedós, Pepa Satué, etc.; però també trobem artistes que treballen l’escultura, com Neus Colet, Núria Fernández, Santiago Fuchs, Lídia Pérez o Zaloa Ipiña, així com la fotografia de César Azcárate, David Mayo i Vanessa Pey.
Aquesta exposició pretén realitzar una mirada retrospectiva a tots aquests anys, per així poder tenir una visió cap al futur del Premi Telax i de l’art contemporani.

Jordi Abelló, Ramón Vilella, Enrique Madorrán, Lluís Barba, Juan José Benet, José Carlos Balanza,
Enric Giralt, Lídia Pérez, Salvador Ruiz Lucena, Miren González, Núria Fernández, Meritxell Ribé, Ismael Iglesias, Paloma Belenguer, Neus Colet, Ion Etxeberria, Álex Pascual, Patrícia Carles, Matilde Vela, Laia Bedós, Pepa Satué, Lucía Juan, Santiago Fuchs, Àurea Bellera, Dominika Berger, César Azcárate, Inma Saénz, Mireia Cifuentes, José Manuel Albarrán, David Mayo, Zaloa Ipiña, Miguelnúñez, Vanessa Pey.

Isadora Willson (Santiago de Xile, 1984) presenta l’exposició “Paseantes” el 25 de març a les 13h a la Galeria Antoni Pinyol.
L’obra pictòrica d’Isadora Willson es centra en la representació simbòlica de la sensació de desemparament i solitud en les societats actuals. Amb la seva pintura gairebé minimalista, ens descobreix una síndrome intrínseca de les grans metròpolis, que acaba per aïllar els individus dins de la multitud; fet magnificat per la importància de l’arquitectura en la seva obra, la qual ens fa encara més petits, insignificants i invisibles.
L’artista començà la seva carrera amb només 20 anys i des de llavors ha estat exposant constantment entre Chile i Espanya, a més d’haver participat en exposicions col·lectives a països com París, Alemanya i Turquia.

Pere Bellès (Terrassa, 1965) presenta la seva obra a la Galeria Antoni Pinyol el 14 de gener a les 13h, en una exposició que durarà fins l’11 de febrer.
Amb una elaboració meticulosa de fractura impecable i amb una gran pluralitat de materials (paper, fusta, pintura, acer, llum…), de l’obra de Bellès en destaca el tractament del color, amb un cromatisme intens de contrastos i llenguatge minimalista. L’artista ha produït una àmplia obra gràfica i pictòrica, però també ha elaborat escultures de grans dimensions i petits objectes. Una obra que acostuma a organitzar en sèries com una forma d’ordenar el procés creatiu.
L’exposició “Singulars” mostra 16 obres de diferents formats i èpoques, a través de les quals ens podem apropar de manera àmplia als diversos punts de vista de l’artista.

Zaloa Ipiña (Bilbao, 1987), després d’aconseguir un accèssit al 24è Premi TELAX, presenta la seva obra escultòrica des de mitjans d’octubre a mitjans de novembre del 2016.
En l’obra de Zaloa Ipiña l’espai i la llum es converteixen en els temes a tractar, treballant la representació visual en forma d’escultures fetes amb metacrilat i acetats serigrafiats. D’aquesta manera, la transparència difumina l’espai entre l’interior i exterior de la peça.
És sabut que qualsevol artista que hagi fet servir com a eina de treball les impressions que provoca la llum i els seus rajos sent d’influx del seu entorn, en forma d’alegria, tristesa, monotonia o estabilitat. Zaloa Ipiña respon a aquesta influència a través d’una obra que, mitjançant la llum, es projecta en l’espai i l’envaeix, desfent els límits de l’escultura, els límits entre objecte i entorn. Des d’un principi l’artista ha pretès establir una relació entre els àmbits interiors i exteriors, ja que la separació és inevitable.

Carles Pujol (Barcelona, 1947) presenta la seva obra pictòrica a la Galeria Antoni Pinyol des de meitats de setembre fins a meitats d’octubre de 2016.
Carles Pujol, a partir de 1975 esdevé capdavanter en els treballs videogràfics a Catalunya, pràctica que ha simultaniejat amb les videoinstal·lacions, la pintura de grans formats, el dibuix i les accions. L’artista ha anat canviant el seu medi, però no l’essència conceptual de la seva pràctica, la qual ha anat dirigint sobre diverses problemàtiques de l’art, així com el concepte efímer, i alhora etern,  de l’obra i la desmitificació de l’artista.
De bon principi, Carles Pujol va prendre partit dins del món de la pintura, per l’aspecte que dóna el suport principal de la tela: “la composició”, que és, per sí mateix, un concepte intel·lectualment abstracte, i, aquesta idea, al ser trasllada a la tela, dóna lloc al món de l’espai, de manera que, en desprendre’s de la bidimensionalitat, passa a la tridimensionalitat del lloc on es realitza l’obra.

L’exposició del 24 Premi Telax, que s’inaugura el dissabte 16 de juliol a les 13h, reuneix les obres dels 17 artistes seleccionats per aquest concurs d’Art Contemporani que celebra anualment la Galeria Antoni Pinyol des dels seus inicis en l’any 1992.
En aquesta edició, la majoria dels artistes que hi participen es mouen en el camp de la pintura, tot i fer-ho a través de tendències molt diverses, no obstant, també trobem espai per a l’escultura. Els treballs mostren estètiques ben diferents, des d’obres que encara busquen referents en la pintura dels anys 70, fins a d’altres més properes a l’art conceptual i minimal, passant fins i tot per treballs que tenen el seu referent en el graffiti, per exemple.
El premi d’aquesta edició ha estat concedit a Jose Manuel Albarrán, i dos accèssits a Mireia Cifuentes i Zaloa Ipiña.
El jurat ha estat constituït per Enric Oliva, col·leccionista; Francesc Magarolas, arquitecte; Josep Mª Joan, director del Museu Joguet de Figueres; Josep Manel Rigat, arquitecte; Montse Aguer, directora del Museu Dalí de Figueres; i Antoni Pinyol, director de la galeria.

 Amb els següents artistes: Alba Milán, Ines Schaikowski, Joan Vilajoana, Jon Errazu,  Juan de la Rica, Juan Gil, Luis Medina, Manel Pedrol, Marta Ballvé, Mireia Cifuentes, Palmira García, Paula Menchen, Rebeca Plana, Rema Varela, Rosa Ciurana, Zaloa Ipiña, José Manuel Albarrán.

L’artista Tilman Rösch (Reutlingen, Alemanya, 1948) ens mostra unes fotografies que destaquen per la seva composició, elements que trobem en el nostre dia a dia, en els carrers, en els edificis, són captats a través de la visió de l’artista, que converteix els objectes concrets en imatges abstractes, que ens atrauen per la seva qualitat plàstica.
En aquesta exposició, l’aigua n’és la protagonista, com ho ha estat sempre en la nostra historia. L’artista ens presenta aquest element en diferents estats i entorns, en la natura salvatge, irregular i atzarosa, i dintre de la ciutat contemporània aparentment calmada, amb les seves línies rectes meticulosament controlades. De caràcters ben diferents, ferestes i serenes, però igual de belles resulten les seves formes, que ens retornen al nostre estat més essencial.
Tilman Rösch va estudiar pintura i fotografia a l’Escola d’Arts Lliures d’Stuttgart els anys 1982-83 i 1984-87 i en els anys 1983-1984 a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Les seves obres han estat exposades a una gran quantitat de galeries, museus i altres institucions alemanyes i franceses, a més de ciutats com Barcelona, Londres o Brussel·les.

Antoni Camarasa (1957, Santalinya, Lleida) presenta la seva obra escultòrica i pictòrica a la Galeria Antoni Pinyol, del 24 de març al 23 d’abril de 2016.
La seva obra ens mostra una visió entre tendra i humorística de la vida i la naturalesa. Antoni Camarasa s’apropa així a un univers més immediat, despullant el seu món de les superfluïtats de la contemporaneïtat, de les grans ciutats i de la materialitat excessiva que ens envolta, trobant el camí cap allò més essencial, que ens porta a l’origen i a una retrospecció de nosaltres mateixos, tot ajudant amb un humor particular, un humor íntim, que ens dóna una primera empenta per entrar en aquestes obres.
La seva trajectòria professional s'inicià el 1989 quan va exposar a la Galeria Tom Maddock de Barcelona. Des de llavors ha realitzat exposicions individuals i col·lectives a Barcelona, Girona, Madrid, Xàbia, Paris, Düsseldorf, Niça, Andorra, Seul i Tokio, entre d'altres.

Sonia Toneu, desprès de participar en el 23è Premi TELAX, presenta una exposició individual a la Galeria Antoni Pinyol de Reus.
Del 15 de gener al 13 de febrer podem veure la reafirmació d’una particular visió d’un món imaginari on la explosió de la vida emprèn el tempo d’uns batecs tan intrínsecs com extrínsecs, en unes composicions entre l’ordre i el caos que l’artista anomena mapes de sons, ex¬periències traslladades a formes, colors i transparències. Les seves partitures visuals ens traslladen a escenaris on conviuen oposats, el més primari amb el més complex, el més espontani amb el més sintètic.
La força que pretén transferir de l’experiència sonora a la visual ens permet dansar entre les obres amb els ulls i gaudir d’un trajecte personal que ens durà a l’interior dels mapes, concedint-nos un viatge a les nostres pròpies vivències i records com quan rendim l’ànima a les notes d’una cançó que ens sedueix. Una espècie de relació mística flueix doncs entre el que Sonia Toneu percep i crea. I és el que desitja de l’espectador, una connexió amb la obra d’una ma¬nera totalment lliure, enigmàtica, natural i oberta.

L'artista David Mayo, després de guanyar el 23 Premi Telax de la Galeria Antoni Pinyol, presenta la seva nova exposició de fotografia: Los deseos abisales.
Nascut a Sevilla el 1979, David Mayo és artista plàstic i escriptor. Format en l'especialitat de pintor per la Facultat de Belles Arts Santa Isabel d'Hongria, comença la seva carrera artística en aquesta disciplina donant-se a conèixer a la capital sevillana i obtenint importants guardons, com són el Premi Fórum Filatélico i el de la Universitat de Sevilla.
Des de llavors el seu treball ha aprofundit en diferents disciplines, especialment la fotografia, present ja del tot en la seva primera mostra individual Sobreexposicion, el 2006. L'interès de Mayo per la fotografia és indubtablement conceptual, encara que mai descuida els aspectes plàstics, i ha evolucionat des d'una fotografia escenificada fins, en els últims anys, trajectes més propers a la postfotografia, protagonista de les seves últimes mostres Only can fly in dreams a Jaalproject (Madrid), De lo Efímero y lo perdurable a la Fundació Valentí de Madariaga (Sevilla) o Los Agricultores a Sant Andreu Contemporani (Barcelona).
Los deseos abisales reuneix, al costat de peces d'anteriors projectes, obra de recent producció, que reforça i incideix en els aspectes més psicològics i psicoanalítics del seu treball, presentant formes estranyes i impossibles, anatomies alienígenes o hipersexualitzades, que reflecteixen un gust per allò sinistre en termes freudians.

Art Contemporani d’artistes nacionals i internacionals, emergents com consolidats

Jorge Castillo Casalderey, mestre espanyol. La seva obra s’aproxima al surrealisme, del que parteixen moltes de les seves creacions, encara que també aquesta a prop, de vegades,d’un cert hiperrealisme molt personal.