GALERIA FOTOGRÀFICA ILMONDO

S'han realitzat molts llibres de fotografia sobre Barcelona i alguns d'ells memorables com els de Xavier Miserachs, Català Roca, Joan Colom o Leopoldo Pomés, però gairebé tots se situen en l'època dels 50/60. Estudiant amb deteniment m'ha semblat una bona idea actualitzar la imatge de la nostra ciutat amb fotografies preses entre 2010 i 2016 deixant per fet que aquest treball no comporta cap afany d'emulació amb aquests grans fotògrafs, desafiament en el qual, amb tota seguretat, seria jo el que sortiria perdedor.
El que m'ha motivat realment és poder deixar constància gràfica dels canvis soferts per la ciutat de Barcelona en el transcurs d'aquests 60 anys. Mare meva,! Qui l'ha vist i qui la veu!
Un llibre de fotografia sobre Barcelona, ??fet sense convencionalismes ni preconceptes, és llarg i laboriós de realitzar. Requereix vagabundejar molt pels carrers de la ciutat mirant sempre per, de tant en tant, veure alguna cosa. Obtenir captures fotogràfiques significa estar en el lloc adequat en el moment oportú. En la meva veterana joventut m'he estrenat com a retratista urbà però, ja se sap, a la meva edat qualsevol desig és una urgència. No he creat ni inventat res: totes les imatges ja hi eren. M'he limitat a veure-les, capturar-les i "emportar-me-les a casa" i a mesura que anava caminant per Barcelona anaven passant per la meva memòria tots els llocs entranyables que ja no existeixen:! Mira, aquí estava la Glacera, i aquí l'Or del Rhin .. .! Te'n recordes de La Lluna?
Tots aquests records formen part d'un passat que es va allunyant. Cada sortida per obtenir les preses em traslladava a èpoques llunyanes, perdudes, esborrades de la vida actual i tornava a casa amb certa tristesa, ple de nostàlgia ...

Les fotografies d’aquesta sèrie mostren espais de joc abandonats, són la metàfora de l’oblit d’unes capacitats que la nostra societat relega a una fase del desenvolupament dels individus, la infantesa. Al món adult, amb altres valors i interessos, el lúdic queda solament com a record.

Aquests espais de joc, infantils o adults, van des de cabanyes infantils efímeres fins a espais organitzats i construïts amb materials duradors. Inserits en plena naturalesa ara són envaïts per ella en el lent procés de la seva transformació en ruïnes.
Aquesta sèrie és una mirada a un microcosmos passat, un espai i un temps, la infància. En ella el joc, la creativitat i el gaudi eren possibles, d’ells només queda el rastre que subjau en aques­tes fotografies.
Les fotografies d’aquests espais de joc ara inhòspits i desolats volen aconseguir despertar els sons i la joia del joc ara inaudibles però latents, rescatar-los de la nostra memòria i fer-los pre­sents com la banda sonora del que va ser.

Aquesta exposició forma part del programa del Festival de fotografia documental DOCfield18.

Dos projectes en una exposició: "Escenes etíops" i "Color cubà"

Entre 2010 i 2016 es van entrecreuar aquests dos projectes editorials-fotogràfics que són objecte d'aquesta mostra al 2018 a la Galeria fotogràfica ilmondo de Barcelona. Tots dos conformen l'edició de dos llibres de fotografia que inclouen textos poètics i literaris que es presenten en català, castellà i anglès, i amhàric en el cas d'Escenes etíops com a idioma vehicular d'Etiòpia.

Tot i ser realitats i projectes diferents, "Escenes etíops" i "Color cubà" tenen el fil conductor afrocubà (encara que la procedència dels esclaus fos exclusivament de l'Àfrica occidental), però a més posseeixen el vincle més personal de l'autor a partir de la relació que estableix el 2010 amb la comunitat etíop-cubana des de l'inici del primer viatge a Etiòpia en 2010.

Joaquim Seguí

Aquesta mostra es va crear amb profund afecte i admiració per un lloc i la seva gent, alimentat pels vincles històrics i la memòria col·lectiva d'aquells emigrants a la recerca de fortuna a Cuba. Mirades d'anada i tornada. Una atracció per un poble mestís “de l'esperit a la pell” que va evocar Guillén com a "color cubano". Llum, vida, calor, parsimònia, ritme, cadència, paciència, esperança, sabors, olors que evoquen la vida a la illa. Imatges escollides per a l'exposició que ens aproximen al sincretisme religiós cubà amb un fort component dels cultes a les divinitats africanes.
 

5 viatges als Estats Units, en els darrers 5 anys aproximàdament, serien el punt que uneix aquesta sèrie d’imatges.

Imatges que mai van pretendre ser un conjunt durant la seva realització perquè van ser visites independents entre si.
Ha sigut a posteriori, a partir de la bonica proposta de la Galeria  ilmondo”, que s’ha editat “Don’t Walk. Walk”.
El conjunt seleccionat mostra espais públics americans.
La càmara no va estar mai situada en cap lloc privilegiat. És a dir que la posició escollida era accessible per a tothom.
Tampoc hi ha presència de persones de forma explícita.
Crec que d’aquesta manera la imaginació de l’espectador pot treballar sense que cap acció humana pugui condicionar-la. I pertant perdre’s dins de la localització que apareix a cada fotografia exposada.

Déus d'Amèrica. Panteó natural.

Han transcorregut diverses desenes de milers d'anys des que l'home va arribar a Amèrica. Incomptables pobles i cultures l'han habitat, construint la seva història en cada lloc, adaptant els déus primordials, les imatges arquetipals, al seu entorn particular, construint cosmogonies en les quals l'origen d'homes, animals, plantes i deïtats està segellat en un nus que el temps solidifica. En la cosmogonia i mitologia de cada poble es repeteixen els fets essencials de la humanitat, però tenint com a protagonistes i testimonis a les forces de la naturalesa locals. Cada turó, llacuna, riu, desert, vall o pedra va participar en la creació del Cosmos, amb la qual cosa, té una relació personal, directa, amb els pobladors que ho contemplen i li donen nom.

Afirma Jung que l'ànima conté totes les imatges on han sorgit els mites i que el nostre inconscient és un subjecte actuant i pacient, el drama del qual l'home (…) torna a trobar en tots els grans i petits processos naturals. Per això, té un caràcter al·legòric tota manifestació de la naturalesa. Mai li van faltar a la humanitat imatges poderoses que li donessin protecció contra la vida inquietant de les fondàries de l'ànima. Sempre van ser expressades les figures de l'inconscient mitjançant imatges protectores i benèfiques que permetien expulsar el drama anímic cap a l'espai còsmic. Aquestes són les imatges primordials que Jung va denominar arquetips a causa del paral·lelisme universal entre els temes mitològics.

La interpretació gràfica de tals imatges ha estat l'objecte d'aquesta recerca. Una representació que pren com a escenaris els extraordinaris paratges d'Amèrica, inspirada en els esperits ancestrals dels pobles que encara avui els custodien. Aquest projecte representa, així, un homenatge a la supervivència, saviesa i dignitat d'aquests pobles.

Aquesta mostra magnífica de fotografies de Francesc Fàbregas em va suggerir de seguida aquest títol perquè pàtria és una paraula que ha anat perdent des del segle XX les seves connotacions de violència –guerres, imperis, conquestes? per quedar cenyida a les que Espriu suposava rere l’adjectivació prudent i exacta de petita pàtria, lligant aquest substantiu a l’amor i a la seguretat del refugi.
Aquest conjunt de fotografies articula, penso, una reflexió sobre l’amor i la bellesa. Són fotografies i, per tant, com molt bé expressa el nom amb que també s’han conegut sempre aquestes imatges –instantànies? , no tenen la missió de copsar els universals del model, com la pintura d’un rostre feta per Rembrandt o Freud, on res no és confiat a l’instant. Ni tan sols un jardí pintat per un artista impressionista es confia a un instant. Parlar d’impressió és només un eufemisme. L’eina, aquí, és una altra, perquè la seva missió és fer que l’espectador s’adoni que està situant-se en un inici cap a un lloc on haurà d’arribar sol. Rembrandt t’acompanyarà fins al final de la contemplació, que pot ser molt llarga. El fotògraf inaugura un camí de reflexió i deixa sol a l’espectador. Per això la contemplació sol ser més breu. Són instantànies.
Francesc Fàbregas ens deixa a uns llocs que podrien pertànyer al món abans d’haver-hi vida humana o bé quan n’hi haurà deixat d’haver. Els homes i dones podran haver-hi estat o no, podran tornar-hi o no. Però ara no hi són. I només una fotografia desmenteix això: la de l’entrada, la del far. En algun lloc algú ha fet que s’encengués i el manté encès. Res més lluny, doncs, de cap pàtria. Què ens salva, què ens dóna Francesc Fàbregas per resistir? La bellesa, que adquireix el seu sentit últim en aquestes fotografies . Fins i tot en la soledat hi pot haver la presència de l’amor a través d’una de les seves manifestacions més poderoses, precisament amb la que ens quedem sols començant el nostre propi itinerari: la de la bellesa. Hi entrem quan encara tenim companyia, la del far. A partir de llavors, l’exercici ja només pot ser sense pàtria, amb l’ajut de la raó dura i profunda del fotògraf: bellesa és amor.

Joan Margarit

Col·loqui: 15/11 - 18h

A través de la recerca de les actituds humanes generalitzades pel turisme massiu en un espai públic concret, Marc Javierre Kohan mostra la transformació a la qual aquest sotmet els llocs que conquesta. Així a manera de conscienciació i crítica, aquests treballs fotogràfics pretenen sotmetre l'espectador a la seva pròpia condició de turista i consumidor d'espai públic per mostrar que aquests comportaments i utilitzacions, porten a processos de gentrificació i destrucció de teixits socials en barris i ciutats, amb unes greus conseqüències socials.

Aquesta exposició formarà part del Festival de fotografía documental Docfield 2017.

“Formentera, illa endins” és un viatge a l’interior d’un territori àrid i sec, l’illa de Formentera, la frontera de la qual està dibuixada per fines línies d’aigua cristal·lina i un cèrcol natural, de vegades sinuós altres abrupte. Una introspecció a la doble insularitat que ha resguardat durant segles la tradició pagesa, avui dia en transformació. Morfologia illenca tatuada en el caràcter formenterer.

 

Aquesta Sèrie Fotogràfica està formada per 64 fotografies sota la denominació de ESCAQUES: Escaques és el nom que reben cadascuna de les 64 caselles que componen el tauler d'escacs.

Els escacs és un joc per a dues persones, la fotografia és una imatge per a dues cultures: la del que la crea i la del que la contempla.
Tots dos es basen en l'estratègia: en els escacs es persegueix enderrocar al rei, en la fotografia transmetre els nostres sentiments i per a això s'utilitzen dos elements: els estàtics i els dinàmics. La presa de decisions estratègiques sempre consisteix a triar quin dels dos és el més important. Els estàtics confereixen major estabilitat, mentre que els dinàmics, ofereixen un millor desenvolupament. Aquesta combinació entre tots dos elements serà el que condicionarà que, tant un jugador d'escacs com un fotògraf, s'arrisquin, o no, a realitzar la captura.
La personalitat d'un jugador d'escacs es caracteritza per la seva tendència a l'observació i la solitud. Cartier-Bresson deia que la fotografia és un ofici de solitaris: la fotografia és el meu refugi en la solitud.
Algú va dir que un fotògraf és algú que sempre mira, i, de vegades, veu: el meu únic objectiu és que la gent vegi el que jo he vist i tal com jo ho he vist.
Captar el nostre propi univers, immers en el seu silenci, amagat en el secret dels nostres somnis i transmès als altres a fer-los partícips de les nostres il·lusions, dels nostres objectius, de la nostra forma de veure la vida: en definitiva, de comunicar-nos amb l'exterior. Endinsar-se en els secrets de la representació de les nostres obsessions és el primer objectiu de la figuració subjectiva. Mostrar els contrastos de la seducció, de la sensualitat, de les nostres inquietuds a través dels misteris immersos en l'escolta del silenci.
Flux i reflux del nostre pensament, la fotografia deixa lloc als nostres instints, a les nostres intuïcions, a les nostres emocions, als nostres somnis i als nostres desitjos, a la nostra sensualitat d'una manera directa enfront d'aquest mirall crític que ens mostra, sense concessions, la qual cosa realment som.
Joan Pla.

Joan Pla

Des que tinc consciència sempre he cregut en l'estratificació del temps i l'espai, l'existència de diferents universos a diferents escales; un dins d'un altre infinitament, fins a arribar al cor de l'àtom… on comença el cicle de nou.
M'agrada passar el temps pensant mentre observo els petits objectes del nostre entorn, aquells que passen desapercebuts en la vida quotidiana i són part ineludible del nostre món ordinari. En el bosc passa el mateix, una infinitat de petits elements entrellacen l'estructura que teixeix l'ecosistema, són elements volàtils i efímers que estan en constant transformació.
Els protagonistes de «YOZ. Història Natural» són branques, fulles, sorra, pedres, flors, mosquits… la invisible estructura vital del bosc, part ineludible de la cadena que conformen el seu petit univers.
Quan vaig començar el projecte no sabia que estava buscant realment, estava fotografiant compulsivament les estructures més fràgils que conformen el bosc, volia retratar-ho tot i donar-li visibilitat, importància. No recordo exactament quantes fotografies he necessitat fer per resoldre el projecte, crec que han estat més de tres mil… però molt poques han estat les que realment han desprès suficient misteri. La sèrie final, són unes 35 fotografies. Cada imatge era un nou descobriment que em permetia indagar per buscar noves preguntes.
Utilitzo la llum per separar l'ens de les penombres, donar-li importància i vida pròpia. Són aquests elements els qui acaben emanant llum, com els estels que es consumeixen amb la seva pròpia energia.
A poc a poc les fotografies es van anar situant soles, gairebé per ordre cronològic, reescrivint el temps de la formació d'un nou univers.

Em vaig quedar sorprès per totes les formes que vaig trobar durant aquests dos anys realitzant aquest tipus de fotografies, com mutaven aquests insignificants trossos de naturalesa per renéixer de la seva crisàlide; ha estat el procés d'una metamorfosi.
En aquest projecte és de vital importància mostrar el màxim entorn, buscar un horitzó llunyà per vulnerar l'espai metafísic, alterar les proporcions de les noves formes per redibuixar un nou context; treballo amb un gran angular que em brinda aquesta possibilitat, alhora que em permet apropar-me de manera extrema al primer plànol.
Els recorreguts fotogràfics són al capvespre per poder il·luminar la meva realitat imaginada, gairebé sempre quan totes les formes del bosc es fonen en penombra. YOZ és l'evolució del meu univers més personal, la fragilitat de la meva pròpia ànima, la construcció d'un plànol infinit sense humanitat, tan sols llum i energia.

A Natura interior, segona exposició de Miguel Cabezas a la Galeria Fotogràfica ilmondo, la naturalesa novament és el factor comú d'inspiració per a l'autor, però en aquesta ocasió ens convida a meditar mitjançant arbres, aigua, animals, boscos, neu ... No amb una finalitat purament decorativa sinó per subministrar-nos un punt de suport a un pensament més profund, de reverència i amor cap a aquests paisatges.
Imatges plàcides per a ser contemplades a la manera en què s'obre un llibre de poesia i es llegeix i torna a llegir un bell poema.
La seva obra es desenvolupa majoritàriament en blanc i negre, amb senzillesa, obrint la porta a l'expressió de la intencionalitat creativa de l'autor, buscant l'estructura del paisatge, recreant-se en el plaer pur de la forma generant imatges assossegades, amb una estètica impol·luta i de refinada elegància.
Seria erroni preguntar-nos on estan fets els paisatges de la sèrie "Natura interior" com si fossin de localitzacions concretes, l'autor interioritza el captat i el transforma al seu estat d'ànim, reunint una sèrie que es plasma i transforma com es representa en la seva ment , per aquesta raó la seva obra pot tenir sovint un esperit oníric.
Podríem dir que més aviat són visions interiors on el vagar de la mirada de cada espectador li transportarà a aquest lloc utòpic que cadascú porta dins.
Nadia Garcia

Personal Poland (quadern de viatge) imatges que mostren la visió subjectiva d'un país que, sense defenses naturals, viu molt marcat per la història dels darrers 70 anys.

Amb el títol “obres escollides i algunes sugerències” vull evidenciar el caràcter radial i polièdric de la meva activitat com a fotògraf. Les inquietuds fotogràfiques no les abordo des d'un mateix tema ni tan sols des d’un sol punt de vista, tampoc d’una sola experiència vital, ja que aquesta és canviant i condicionada pels interessos personals i socials del moment i les incorporacions mentals conscients i subjectives que la recerca i l’atzar m’imposa.

En escollir obres aparentment molt dispars entre si he volgut oposar-me a la unificació dels temes a què ens indueix la cultura actual en què tot tendeix a la uniformitat. El coneixement es parcel·la a cada grup d’individus al qual només se li dóna una part, i aquesta part encara es fragmenta més i més fins que es perd per complet la visió del conjunt i tot sembla ser inconnex, polaritzat i dual. Aquestes fotografies són algunes de les meves troballes, regals que m’han ofert o he trobat, preguntes que m’he formulat, crítiques, reflexions, emocions, somnis, desitjos, fantasies. Sempre intentant estar atent a qualsevol estímul que activi la imaginació o l’art de pensar i que en el seu conjunt aportin alguna cosa sobre el “espai” comú que ens envolta i conté. La vida és un anar i tornar entre el conscient i l’inconscient on a vegades emergeix una mica de realitat. Procuro portar la càmera sempre amb mi per si puc afegir alguna peça a aquest trencaclosques relliscós.
 
José Antonio Sancho

Miguel Cabezas fotografia especialment paisatges de costa, on troba la inspiració artística ja que la seva vida sempre ha transcorregut prop del mar. Sortir amb la seva càmera i trípode per les escarpades roques del mar Cantàbric és un exercici imperiós per a ell, buscar l'enquadrament perfecte, configurar la màquina, experimentar amb l'exposició...
La serie "Solitudes" és una exposició on mostra una particular expressió de la seva relació amb el mar, són fotografies on es pot apreciar l'efecte buscat amb les exposicions llargues mitjançant la utilització de filtres de densitat neutra. Una sèrie de fotografies captades en diversos punts de l'espectacular costa cantàbrica, des del Sud-oest francès fins a Galícia.

Raul Cañibano Ercilla, Leysis Quesada Vera i Arien Chang Castán ens ofereixen una perspectiva íntima de Cuba amb totes les seves complexitats, meravelles, lluites, humanitat, amor i sentit de la integritat. Allunyats de la política i de les notícies que apareixen en els mitjans i lliures d’estereotips, aquests tres fotògrafs exploren tant la vida urbana com del camp, sense distingir entre espai públic i privat, fent gala d’un profund sentit de connexió i afecte per la gent i pels llocs retratats. Cadascun amb el seu particular estil, junts capturen la identitat nacional d’aquesta illa-nació. Cita amb Cuba inclou treballs creats des de 1992 fins a l’actualitat.

Celebrem el cinqué aniversari amb una exposició amb les obres i artistes  més representatius de la nostra trajectòria durant aquest temps.