Artistes del segle XXI

CANALS, GALERIA D’ART

Carrer d'Orient, 24

SANT CUGAT DEL VALLÈS


Inauguració: 01/11/2017

Per finalitzar l´any, a Canals museu-galeria hem preparat una mostra col·lectiva de 12 artistes que tenen en comú una certa figuració en la seva praxi artística, ja que en les seves peces és evident la referència a la realitat, tot i que en alguns casos és molt subtil.
Josep Canals, Jaume Carbonell, Teresa Farrés, Domènec Fita, Gómez Gámez, Grau-Garriga, Ramon Herreros, Conxa Ibáñez, Jaume Muxart, Ràfols- Casamada, M. Assumpció Raventós i Amèlia Riera són els artistes de diferents generacions escollits, per participar en el diàleg de confrontació de la figuració contemporània del segle XXI.
Les figures de Carbonell, fins els esquemàtics dibuixos de Ràfols-Casamada ens permeten endinsar-nos en tot un món que, partint de la realitat, l’artista transforma en la seva visió personal, creant amb la seva praxi allò que anomenen estil artístic.
Josep Canals Gual ( Sant Cugat del Vallès, 1947). Pintor, escultor, la seva pintura es gestual i les seves escultures simbolistes centrades en la figura humana. Des dels seus inicis, s’involucra de manera activa a promoure i dinamitzar el món cultural. Treballà com a pedagog artístic. A partir dels anys vuitanta, es dedica exclusivament a la tasca de galerista i promotor cultural, destacant entre d’altres activitats la creació i direcció de la Biennal d’Art Contemporani Català.
Jaume Carbonell (Barcelona, 1942– 2010). Descobreix la lluminositat i els trets en comú de les civilitzacions de la Mediterrània que va saber reflectir amb mestria.
Carbonell creà un llenguatge propi, fresc i optimista que empra per narrar escenes quotidianes, amb un fort caràcter festiu, en que es mostra les tradicions més arrelades de la nostra cultura.
Teresa Farrés (Sant Cugat, 1916-2011) ha destacat sobre tot com a pedagoga, essent la primera dona que impartí classes d’art a Sant Cugat. Durant gairebé mig segle, ha ensenyat a alumnes, que amb el temps han esdevingut artistes de Sant Cugat, i que actualment tenen una carrera consolidada dins el món de les arts plàstiques,
Farrés centra la seva obra en el camp de la figuració lírica, representant el paisatge, la figura i el bodegó com a temes principals i mostrant la seva admiració pels cànons clàssics i per la pintura renaixentista.
Domènec Fita i Molat (Girona, 1927) L’any 1947 forma el Grup Flama. Les seves creacions destaquen per la magna heterogènia en l’ús de tècniques i materials, essent constant el seu esperit innovador. Fita és un dels noms propis de l’art contemporani català, difícil de qualificar per la diversitat i pluralitat de les seves creacions. És un investigador nat que ha fet un llarg recorregut creatiu des de la figuració a l’abstracció.
Alfonso Gómez Gámez neix a (Bailén 1944) La seva pintura es pot situar dins el classicisme, presentant unes natures mortes de petits objectes que converteix i sintetitza en meravellosos paisatges; una fulla seca a terra, una poma o un plat amb quatre nous, una heura... Les seves obres són un compendi de matèria perfectament posada sobre el llenç, colors uniformes, una composició escrupolosa i una càrrega d’admirable sensibilitat.
Grau-Garriga (Sant Cugat, 1929 – Saint Mathurin Sur Loire –França-, 2011)  Va ser ell qui va introduir la renovació de l’art del tapís, a nivell de tot l’estat espanyol i ho va fer des de l’antiga casa Aymat, i de la secció artística que allà s’hi va crear i que ell va dirigir de 1957 a 1970. Així va sorgir l’Escola Catalana de Tapís de Sant Cugat i allà es duria a terme la tota la renovació de l’art del tapís.
A més del seu treball amb matèria tèxtil, les seves creacions també es decanten per l’obra pictòrica, treballant molt collage i l’assemblage, on el tèxtil hi té un paper destacat.
Ramón Herreros (Barcelona, 1947) Membre fundador de l‘Equipo A, grup artístic que es mantingué fins a principis del anys 1970. La seva pintura és marcada pel simbolisme abstracte més personal i reconeguda, expressant la voluntat de geometritzar el caos, va evolucionant cap a la figuració de manera pausada però constant.
Conxa Ibáñez (Canet de Mar –Barcelona- 1929)  Des de la dècada de 1960, ha esdevingut una de les principals figures femenines de la pintura catalana, nodrint-se de manera directa dels grans paisatgistes del nostre país. La seva pintura es basa amb una visió neta i tranquil·la de la natura, cercant el concepte essencial d’aquesta. Amb colors purs i nítids i una paleta bàsica, reflecteix la natura més imminent, on la figura de l’home, sense mostrar-se, s’intueix present en aquests espais.
Jaume Muxart (Martorell, 1922) destacat pintor català, amb projecció nacional i internacional. El 1955, juntament amb Marc Aleu, Modest Cuixart, Josep Guinovart, Jordi Mercadé, Antoni Tàpies i Joan-Josep Tharrats, constitueixen el grup Taüll.
La seva pintura excel·leix pel color, la textura i la forma i ell ha influït molt en l'art català i espanyol, donanti importància al que és la pintura.
Albert Ràfols-Casamada (Barcelona, 1923-2009) poeta i pintor català. Ha estat un dels artistes contemporanis més significatius i polifacètics. Ràfols-Casamada treballa l’expressionisme abstracte americà, en una recerca cromàtica de gran coherència. Amb inicis figuratius, evoluciona cap a l’abstracció amb important ús del color i les estructures geomètriques. També reincorpora els signes de fort component simbòlic i estètic.
Mª Assumpció Raventós i Torras (Sant Sadurní d’Anoia, 1930) Pertany al grup d’artistes que han estat pioners en la tècnica del tapís, a nivell estatal i és una de les artistes que durant els anys ’70 es va involucrar en el món del tapís sorgit a l’Escola Catalana de Tapís de Sant Cugat.
Des d’uns inicis figuratius amb influències cubistes i expressionistes, la seva obra ha evolucionat cap un informalisme d’harmonies austeres però delicades, amb una gran sensibilitat per les qualitats de les matèries i els efectes de les textures.
Amèlia Riera (Barcelona, 1934) ha treballat el dibuix, la pintura i el gravat. És una de les creadores catalanes més importants dins l’art informalista.
Evoluciona cap una etapa neosurrealista molt personal, creant uns mons onírics i astrals. Si en principi els seus eixos principals eren el sadomassoquisme, l’erotisme i la necrofília, posteriorment els desplaça per una recerca del buit, el no res, i la representació d’elements quotidians, que intueixen la presencia humana a les seves obres, sense ser-hi representada.
Les seves pintures són exponent d’una labor meticulosa i perfeccionista i pel que fa al color està condicionat per la posada en escena i en conseqüència, solen ser tons foscos amb unes àrees centrals de llum.