Poemes inconjunts

   Quan contemplo les fotografies de Josep Güell, en què d'una manera reiterada apareixen murs –de pedra, metàl•lics, de vegetació– penso en un discurs al•legòric de la incomunicació, de les barreres entre persones individuals i pobles. Però ell em corregeix. “Els murs representen per mi la curiositat, el misteri de saber que hi ha més enllà, de descoberta de noves coses.”
A aquest discurs conceptual hi suma el de metodologia artística. Tècnicament les seves obres són fotografies, però Güell les treballa com si fossin pintures. El que importa és si encaixen a la idea que té al cap.
Que si un dia emboirat –la boira és el seu estat atmosfèric preferit– troba els elements que coincideixen amb la composició que vol fer, perfecte. No hi toca res, només ho remata amb el títol, que sol ser un apèndix important de l'obra. Que hi falta cap cosa? Per això com a concepte es va crear el collage i com a tecnologia, el Photoshop. Güell intervé en la foto original com si es tractés d'un llenç. Amb vocació i mirada de pintor.
Un esguard que no es contradiu amb un ull cinematogràfic. Fins i tot hi fa servir una de les seves tècniques:
la nit americana, per convertir en llum de vespre allò que era la claror del matí.