El mercat virtual: Arco Lisboa, un toc d’atenció

Benvolguts, benvolgudes, aquest breu escrit és les reflexions sobre la relació de l’espectador contemporani amb la peça d’art. Trobareu doncs algunes preguntes referents a la venda d’art per Internet. També, aprofitant l’exposició del Palau de la Virreina, voldríem proposar als nostres lectors i lectores una reinterpretació de l’assaig de Sontag titulat “In Plato’s Cave”. Tots dos són escrits sense ànim acadèmic amb els que ens agradarà divertir-vos aquesta quinzena de juliol. Les nostres instruccions per gaudir d’aquestes línies són la de prendre’s el temps i la molèstia de servir-vos un refresc, seure's a l’ombra, i disposar-vos a llegir.

 

Actualment, la venda i la promoció del galerisme en línia ha tornat a posar-se a les boques del col·lectiu, sobretot arran de l’aturada del mercat presencial. Les fires d’art van ser de les més afectades per la situació. És sabut que ARCO és una de les fires d’art contemporani més importants realitzades al territori peninsular i l’edició d’enguany va poder celebrar-se a la capital espanyola a finals de febrer. En canvi, l’organització del TEFAF de Maastricht sí que va veure’s forçada a cancel·lar l’esdeveniment. Doncs, en vistes de la imminent arribada d'ARCOLisboa i l’obligació de confinament, ARCOLisboa 2020 va llançar-se de cap a la preparació d’una proposta en format de fira virtual, oberta entre les dates del 20 de maig al 14 de juny.

 

Com explicava Artur Ramon en un article per a El Mirador de les Arts, sembla que cap canvi no podrà donar-se si la llavor de la transformació no havia estat plantada abans. Així doncs, mentre l’empenta de la Covid-19 és una intuïció en les futures rutines socials: com ara la implementació del teletreball, les mesures de gestió de les aglomeracions, les noves costums en la intimitat de les llars. Pel que fa a la venda en línia aquest impuls és, més que una intuïció, una realitat. Vist així, l’impuls definitiu per a la compra i la venda d’art en plataformes d’Internet ja està aquí. Pel simple fet que ja es trobava entre nosaltres molt abans de tota aquesta moguda. Des de fa unes dècades, les galeries de Catalunya van començar a explorar aquest nou camp de promoció galerística; sent una alternativa que permetia a les galeries accedir a col·leccionistes d’altres territoris al mateix temps que obria la sala en qüestió al mercat i el reconeixement internacionals.

 

Sembla doncs que la venda d’obres artístiques per Internet és una nova condició del mercat d’art i romandrà entre nosaltres durant les properes dècades. Per aquest motiu, se’ns planteja necessari preparar adequadament la rebuda d’aquestes noves interaccions estètiques. Amb les preguntes sorgides d’aquest article i la lectura actualitzada de l’assaig de Susan Sontag voldríem reflexionar sobre la nova interacció estètica entre obra i espectador. Endinsem-nos doncs en les preocupacions que poden sorgir quan pensem en una inversió en mercat de l’art en línia.

 

Una de les coses intrínseques en l'art en general, i que també es troba implicada en la seva adquisició, és la sensació, l'empremta de l'obra en l'espectador. La síndrome de Stendhal, ho sabem, no és necessària per a la bona apreciació d'una peça d'art. Malgrat tot, molts i moltes col·leccionistes o aspirants a col·leccionistes somien en passejar les sales d'una galeria i ser colpejats per una onada de passió que buidi els nostres pulmons d'aire i faci perlejar els ulls. Cert és que, hi ha modalitats artístiques que no busquen un plaer estètic sinó intel·lectual, o inclús cap mena de plaer sinó més aviat un rebuig. Però sobre les intencions de l'art en podrem exposar les idees en altres ocasions. Ara només volem plantejar si hom pot emocionar-se amb la contemplació o estudi d'una obra d'art a través d'una plataforma en línia. Si és possible, ¿pot canviar la nostra percepció un cop serem davant de la peça en carn i llenç? Si no ho és, ¿ens caldrà afegir al preu d'adquisició el cost d'un viatge en tren per poder visitar l'obra en pintura?

 

Plantejant aquestes qüestions, podem adonar-nos de la nostra habitual i molt estesa por al que és nou. Aquesta, ens converteix en individus contraris al que la història de l'art ha volgut recordar i elevar. Els canvis, estètics, ideològics, formals, tècnics... Curiosament, la història de l'art no ha estat conservadora. És per aquest motiu que els galeristes, les fires d'art, els col·leccionistes, hem de posar-nos al costat de les novetats i els canvis. El contacte emocional amb l'obra, l'experimentació de les emocions, pot resultar important en alguna de les tipologies artístiques, però en vistes de les noves formes d'art contemporani, tampoc podem fer-ne una apologia sense pecar de conservadorisme. És cert que hi ha modalitats o gèneres artístics que requereixen aquesta empatia entre l'artista i l'espectador. Això no obstant, l'art és un reflex de l'home i de la manera com es relaciona amb el món. Doncs, sembla que a mesura que l'art trenca els preceptes de la seva concepció més clàssica, aquest tipus de venda pren sentit; generant un canvi en les relacions entre la societat i l’art.

 

Àlex Salas, 13 de juliol del 2020